Bloc de @mireiap

Un dels dies més feliços de la meva vida va ser el dia del nostre casament.

Hi va haver moments molt especials, alguns dels quals van quedar registrats en paper, altres han quedat al video, peró tots han quedat en els nostres cors.

Un moment molt emotiu va ser quan, just al acabar de firmar els documents, el nuvi va donar les gràcies a tots els asistents i per sorpresa meva em va llegir un poema que havia escrit d’amagat.

Avui es un dia

amb el que tu sempre has somiat:

dir el “si vull”, el “sí quiero”

i tenir-me al teu costat,

s’ha convertit també en el meu somni,

un somni fet realitat.

Jo he rebut de tu el meu millor regal:

un fill al que adoro,

i una mare que ens cuida plegats.

Deixa’m oferir-te l’únic que et puc donar:

el meu amor incondicional,

doncs vull tenir-te per sempre

al meu costat.

No cal que diguis res,

només mira’m als ulls,

sabré què necessites,

sabré què et fa mal,

doncs els teus ulls sempre m’han parlat

directes al cor,

on un dia va arribar

i mai més no has marxat.

Com que jo no sé escriure poesies com ell, la única cosa que vaig poder dir-li és que l’estimo i fer-li un petó.

Ara toca enmarcar la poesía i penjar-la junt a altres escrits que també penjaré.

La única cosa que puc dir és ” T’estimo Samuel”

Fa molt de temps que @samram m’insistia en que m’obrís un bloc i jo n’era molt reticent. Finalment aqui estic.

De mi heu de saber que només sóc una noia treballadora, mestressa de casa i mare d’un nen de 3 anys al que adoro, o sigui que realment no tinc molt a oferir.  ;-)

La meva incursió en aquest món va començar en el moment que vaig conèixer a @samram, amb el qual fa uns 3 mesos que em vaig casar. Treballavem junts, i poc a poc em va anar ensenyant el programes amb els quals havia de treballar a l’empresa, va anar ensenyant-me més programes, i una cosa va anar portant a una altre, però això ja és una altre història. Mentre va tenir l’ordinador al despatx, no hi va haver problemes, relativament. El problema va començar al comprar el portàtil, totes les nits hi estava connectat, primer només era per treballar, però després va descobrir Twitter, i aquí va ser quan va jo ja em vaig fer més pesada, ho he de reconèixer.  Al fer-me tant pesada va prendre la decisió de regalar-me el netbook, i aquí va ser la meva perdició. Primer va ser només per portar les comptes de la casa, després va venir facebook i al final també vaig caure al Twitter. La gran sort ha sigut conèixer gent molt interessant amb la qual finalment ha nascut una gran amistat. I a raó d’aquí ha insistit tan a fer-me el bloc, que me l’ha creat i jano m’hi he pogut negar.

Aquí hi podreu trobar escrits coses que m’han succeït, coses que he llegit o simplement coses que em passen per el cap.

Sigueu benvinguts als que entreu i moltes gràcies.